Era com quan em tapaven el ulls el dia del meu aniversari per a colpejar la petita olla de fang que penjava d’un fil plena de dolços. Senties els crits ansiosos dels amics que t’envoltaven mentre tu perdies la noció de l’espai i amb el pal encertaves alguna altra cosa. És aquesta sensació, la que t’envaeix a les nits i espanta...
[petit fragment d'un relat sense final...]
L’altre dia, mentre em capficava en les meves coses, vaig mirar per la finestra, aquella que cada dia em mostrava el moviment del món estant jo aturada.
Just davant meu, al bloc de pisos que s’alçava a l’altre costat del carrer vaig veure-hi un nen que feliçment llançava bombolles de sabó, amb uns ulls com taronges esperant veure-les enlairar-se lliurement. Algunes es barrejaven entre la gent que passejava pel carrer quasi encuriosides per saber que feien, o que es deien... Altres es deixaven portar per l’aire i anaven més lluny, quasi encuriosides per veure aquell món. Un món que no podrien assaborir per la seva fràgil existència...
La vida, la vida és la innocència d’aquell nen, que llançava bombolles de sabó plenes de somnis encara per complir. La vida és assaborir el món amb el més gran dels nostres somriures. La vida és la nostra fràgil existència, que ens hauria d’ajudar a viure plenament, perquè en el fons, tots som com una bombolla de sabó.
