Vivim amb el coneixement de morir algún dia, el vivim amb por. I tu, als teus 97 anys ja no reconeixes els nostres rostres, ni molts dels moments recents, però encara ens cantes alguna cançó i, del teu passat, et surten algunes pinzellades.
Ja són molts, els mesos en que has anat perdent la il.lusió, aquella tan característica teva d'adaptar-te a qualsevol situació.
Avui feia unes setmanes que no et venia a veure i portaves els cabells molt curts, esteies asseguda al mateix lloc de sempre i et brillaven els ulls. Havies dormit després de dinar i t'ha costat una mica d'eixondir-te.
De la gent que comparteix amb tu les hores, una dona se'ns ha apropat i ens ha dit que estàs preciosa quan somrius, que ho hauries de fer sempre. Tu has fet que si, però que a estones també plores.
Hem repetit com altres dies, la volteta per la terrassa perqué l'aire del porxo et glaçava els braços. Allà sempre hi tenen les mateixes plantes i flors, però tu sempre les mires com si fos la primera vegada. Algunes s'acaben marcint. Potser et fa llàstima, perquè tu cuidaves les teves amb molt d'amor... Però potser també et sents com ella. Sense il.lusió per viure
ostres solete... és preciós aquest text... nina, és dur, però és cosa q no es pot triar. s'ha de gaudir fins q es pugui, petita, jo ho vaig entendre un cop vaig acaba-me de llegir "Els dimarts amb Morrie" (llegeix-te'l si no ho has fet encara^^).
ResponEliminaEt segueixo nina, q les teves paraules sempre m'arriben molt a dins : )
un petonàs!!
Ostres patito m'havia quedat to' loca! q no sabia qui ereeees :)
ResponEliminam'ha fet gràcia trobar-te per aquí també!
et dec la contestació dl maaail, lo sééé!
gràcies per comentar, jo tmb et segueixo
besades soleteeee :D